El meu col·lega Matttew Whitehouse (@The_W_Adress) m'ha demanat de fer
una revisió del seu darrer llibre: "Universality/The Blueprint for
Soccer's New Era". Això m'ha portat gairebé 40 anys enrera, quan em varen
regalar "El Talp" de John Le Carré. Era el primer llibre que llegia
d'aquest autor i em va agradar molt. Tant, que potser l'he llegit 20 vegades i,
ha fet que comprés gairebé tots els llibres d'aquest autor.
Més enllà de la història que explica
Le Carré (fascinant), el que més em va agradar i el que em continua agradant és
la seva manera d'enllaçar els fet passats amb les circumstàncies actuals i els
possibles esdeveniments futurs. Això és el que ha fet en Matt. Ens ha explicat
que hi havia, que hi ha i, cap on anem.
El més curiós o, potser no, és que,
venint de cultures (tant general com futbolístiques) tant diferents com
l'anglosaxona i la llatina, comparteixo gairebé amb la seva totalitat el que diu en Matt. Si bé és cert que els
camins seguits no són els mateixos, potser per això de les cultures, la qual
cosa fa que els raonaments emprats siguin diferents, les conclusions a què
s'arriba les suscribeixo.
Tal i com fa Le Carré, al llibre hi
ha un protagonista principal: George Smiley-Pep Guardiola. Però, de la mateixa
manera, hi ha un munt d'actors secundaris que ajuden a entendre el que hi ha i,
per què passa: Ferguson, Mourinho, Queiroz, Benítez, Messi, Cristiano Ronaldo,
Ronaldinho, Beckham, Scholes, Xavi, Iniesta, Busquets, Alonso, Drogba, Laporta,
Florentino Pérez... tots juguen algun paper més o menys important per ajudar a
entendre el què ha passat al futbol als darrers 15 anys i, el que sembla que ha
de venir.
Però, hi ha més similituds: Smiley
no és el clàssic espia, com tampoc Guardiola és un entrenador clàssic. Tots dos
busquen una cosa que no existeix: la perfecció. I, això significa innovar i
atrevir-se. I, evidentment, de vegades, t'equivoques i, quan es fa, es fa de
manera ben sonora.
En Matt, com Le Carré, ens fa una
anàlisi que comença al passat, a finals dels 90. Basat en el seu coneixement
del futbol anglès, ens explica per què els anglesos dominen el futbol europeu a
nivell de Clubs, apareixent una i altra vegada a les finals de Champions League
fins que, de cop i volta, això s'acaba. Què ha passat? Doncs, una cosa molt
senzilla i, molt complicada al mateix temps. Els jugadors han canviat, perquè
el joc així ho demana i, Anglaterra no ho ha vist.
Els jugadors avui són (han de ser),
molt més universals (polivalents). Ja no serveixen els extrems que només saben
centrar en carrera o, els centrals que només rebutjen la pilota o, el mig
centre que només talla pilotes. Ara, els extrems han de centrar, obrir camp i
rematar. Els centrals han de saber sortir amb la pilota controlada i, el mig
centre ha de tallar, quedar-se la pilota i distribuir el joc.
I, si bé hi ha jugadors que per les
seves característiques mai no podran fer segons quines funcions, el cert és
que, quant més "registres" domini, més opcions per jugar. Si avui no
jugo aquí, jugo allà. Senzill.
En Matt també deixa en evidència un
dels "mites" del futbol: els sistemes (formacions). Com va dir no
recordo quí, 1-4-3-3, 1-4-4-2, 1-3-5-2, etc. no són més que "números de
telèfon". El que importa avui en dia són els moviments dels jugadors,
però, sobre tot, de la pilota. Aquesta és qui marca tot. I, els jugadors han de
saber adaptar-se i canviar de posició constantment. Universalitat. Mobilitat.
El llibre fa un repàs exhaustiu del
futbol anglès i la seva "evolució?" en els darrers anys, però, com fa
Le Carré, ens explica que han fet brasilers, alemanys o espanyols. S'han de
comprendre tots els entorns per saber què has de fer amb el teu. Noves idees,
nous conceptes, noves maneres d'entendre el futbol. Tothom apareix, perquè
tothom té alguna aportació a fer. El pressing, el marcatge en zona, la
superioritat a mig camp, els porters-jugadors,... tot aporta coses. I tot es
torna més universal, més funcional, més polivalent. I, la paraula
"equip" domina. Els equips treballen per les estrelles, però les
estrelles treballen pels equips. Abans, no.
Se'ns explica la importància dels
extrems a "cama cambiada". Robben o Messi jugant de dreta a esquerra.
Ronaldinho o Cristiano Ronaldo, d'esquerra a dreta. D'uns extrems que no són
extrems en el sentit de fer centrades perquè siguin rematades. Però, d'uns
extrems que donen molta amplitud a l'equip. I, uns davanters centre que ja no
estàn estàtics esperant una centrada per rematar, que venen a mig camp per
crear superioritats, que fan gols, però també assiteixen. I els migcampistes
"box-to-box" que eren una jugadors que només corrien. Ara, un
"box-to-box" ha de fer moltes coses més. Si no, està perdut.
Com John Le Carré, Matt Whitehouse
ens ensenya que només pots preveure o pensar el que hi haurà en el futur si
saps i analitzes el que va succeir en el passat i, el que passa en
l'actualitat. Com he dit abans, cultures diferents porten a interpretacions
diferents, però, a conclusions molt semblants. I és que el futbol és universal.
A tot arreu es juga amb una pilota. El qui sap què fer amb ella té moltes
(totes, segurament), opcions de guanyar.
Compreu el llibre. Us encantarà.
Jordi Pascual
Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP