ELS TEMPS ESTANT CANVIANT

Això és el que deia la cançó de Bob Dylan referint-se a tots els canvis polític-socials dels anys 60. Si mirem el món del futbol, també és aplicable. Fa uns anys, la majoria d’ingressos dels Clubs eren per les quotes dels seus socis i, la venda de jugadors. Això ha canviat. Avui els Clubs reben grans quantitats pels drets de televisió, la venda de samarretes i altres coses.

Alguns dels que apareixen com a possibles candidats a les futures eleccions a la Presidència del Barça (2016, en principi), han dit, a les xarxes socials, que el Club necessita una renovació en quant fa referència a les estratègies de màrqueting i similar. Que necessita una renovació de les seves estructures de Direcció. No seré jo, que no tinc idea d’aquests temes, qui diré per on ha d’anar la cosa. Si són més importants 3 minuts a la televisió o, enviar un jugador a fer publicitat a qualsevol país del món. Si ha d'haver 1 Director General i 25 àrees de treball o, només 18.

Una cosa molt important és el model de Club. Fa unes setmanes, en una de les presentacions de la Reforma del Camp Nou, el Vice-President Javier Faus parlava dels ingressos per hospitality de diferents Clubs del món. Es comparava amb el Madrid, Bayern Munic, Arsenal, Manchester City o Manchester United en quant a nombre de places i, els ingressos. El City, United o Arsenal són Clubs que disposen d’un propietari únic i, que són dins el futbol per raons molt diverses. El dia que es cansi, marxaran. Així de senzill. El Bayern és un model mixte i, el Madrid, tot i ser un Club de funcionament similar al Barça, funciona d’una manera molt més presidencialista que no pas aquí. Però volen ser com ells, i ingressar el mateix que ells, oblidant-se que som diferents. Sembla ser que el remei econòmic és l’hospitality (que representa menys d’un 10% total del pressupost del Club). Hospitality, Màrqueting, Ticketing, etc. recordeu tots una cosa: el Barça és dels socis, no dels Directius.

El Barça és especial. No té, com hem dit abans, un propietari amb més o menys milions a la butxaca. Aquí hi ha 130.000 propietaris. I, els que dirigeixen el Club (els Directius que parlava fa una mica), no són professionals. Això, com a tal, no és un problema. El problema està en què no tenen ni idea. Parlen de “preus de mercat”, per referir-se a aquestes i altres qüestions, quan l’únic mercat que coneixen és la botiga del seu barri on compren el diari i la barra de pà. I, clar, això té uns preus marcats. No són discutibles. Pago i torno a casa.

Això ens porta a què hi ha una cosa que no ha canviat, des de fa molts anys i, ha de fer-ho. Històricament, el Barça ha estat un Club comprador. Però, encara no hem après a comprar. Per vendre, encara ho fem més malament. Es paga el que convingui per un jugador, pel simple fet que el Club venedor ens està esperant (“és el Barça i, com aquest jugador els hi agrada, pagaran el que diguem”). Ha funcionat en molts casos i, sembla ser que continua funcionant. Per vendre, l’opció inversa (“no ens interessa, per tant, qualsevol que vingui se’l podrà emportar”).

No es tracta, evidentment, de convertir el Barça en una SA i, que els Directius siguin professionals. No, tot i que, per molts dels que hi ha actualment, estic convençut que és el seu somni. Es tracta que els Directius sàpiguen de futbol. I no en saben. Avui els agrada el jugador que fa tres gols; demà, el defensa que talla 2 jugades claus i, passat demà, el porter que treu 5 mans jugant contra el Barça. Dona la impressió que, si hi ha 60M€ per fitxar aquests s’han de gastar, no importa com.

I això, va relacionat amb el tema de la Secretaria Tècnica que ja he dit més d’un cop. Un Club com el Barça no pot anar pel mon sense tenir totes les dades dels jugador, tant les tècniques com les personals, incloent-hi el salari, els seus hobbies, etc. Avui, per avui, de tot això sembla que no hi ha res de res. Ja vaig parlar, en una anterior entrada (No és això (II)), de la necessitat de fer un sistema d’Scouting molt més útil.

Abans, no hi havia els mitjans d’ara. Tenir filmacions de jugadors era força difícil i, un es refiava del que et deia un amic que estava en aquell país on hi havia un jugador interessant o, de l’intermediari de torn. I, tocava pagar el que et deien, sense saber ben bé del cert si havies comprat un Ferrari o un 600 de segona mà. Avui, no és així. Hi ha imatges de gairebé totes les Lligues del món i, de les més importants, s’ofereixen tots els partits per televisió. Quan vas a comprar, ja saps què vas a comprar i, teòricament, hauries de saber el preu. Però no ho sembla.

Tot el que he dit fins ara, va al voltant de la tant parlada “renovació” al Barça. Sembla ser que fan falta no sé quants jugadors. I, com que fan falta, pagarem el que convingui (o més, si afegim Fundacions del jugadors, contractes d’Scouting i altres despeses diverses. Diuen que és el nou model de contractes que es fan al món. Es a dir, per fitxar un jugador, hem de contractar, d’una manera o altra, tota la família i amics). Puc entendre que hi hagi incentius per fer venir aquest o aquell jugador. No entendré que 400k€/any per fer Scouting sigui "preu de mercat". Per cert, s'han fet informes per justificar aquesta quantitat?

Com tampoc puc entendre que un jugador que és suplent al seu equip i, no anirà al Mundial perquè "la competència és molt dura" segons deia avui un periodista i, que només té 20 anys i encara no ha guanyat res, valgui 35M€. I, que en aquesta operació s'inclogui un jugador de la mateixa nacionalitat, que és titular al Barça i que anirà al Mundial. I, com aquest, els exemples que vulgueu. I a l'inrevés. Jugadors que marxen per 4 duros "perquè ens estalviem una fitxa molt elevada".

Hi ha una segona part. La Masia. Recordeu que “La Masia no es toca”? Doncs, això sembla. Tret del cas de Masip, cap altra jugador pujarà al 1er equip aquest any. I, jo em pregunto si, amb tanta gent que s’omple la boca parlant que el Barça “B” és 3er a la 2ona Divisió, que el Juvenil ha sigut Campió de la Champions League Juvenil de la UEFA, a ningú estranya que no hi hagi cap jugador que pugui anar al 1er equip?

Però, com que s’ha de vendre il·lusió després d'una temporada dolenta on, per primer cop en força anys no hem guanyat cap dels títols importants, pagarem qualsevol cosa. I regalarem jugadors “per alleugerar la massa salarial”, com he dit abans, jugadors que els mitjans de comunicació ja s'han encarregat de dir que no serveixen. Tot, evidentment, per evitar que la gent deixi de mirar al camp i miri a la Llotja. I entrarem en discrepàncies entre si qui ha de fitxar és un o l'altre. Ja vaig explicar també, a la mateixa entrada esmentada, com havia de funcionar aquesta part.

Els temps canvien, però sembla que molts encara no han vist. O pitjor, només han vist una part: el negoci. I cada cop més, sembla que el negoci que poden fer ells amb els diners dels altres. No han entés que això no és ni la NBA, ni la MLS. Allà, fan esport a partir del negoci. Es crea una Lliga i, es reparteixen franquícies. Si perds, no baixaràs a 2ª Divisió. I, si el negoci no funciona, el propietari ven l'equip i, aquest es trasllada a una ciutat diferent, buscant el negoci. Les Lligues d'aquí tenen un punt de partida diferent: a partir de l'esport, es mira de fer negoci. Originalment, negoci pel Club, per fitxar jugadors o construir noves instal·lacions. Ara, sembla que negoci per les butxaques d'alguns, siguin o no siguin propietaris.

Els temps canvien. A veure si fem canviar les maneres de procedir.

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP

PERDUTS

Perduts. Així, sense més. Això és el Barça actual.

Uns Jugadors perduts, que no saben si han de jugar curt o llarg, que no saben si tenen entrenament o “asado”, que no saben si toca sessió de fotos per un sponsor o, és el dia de festa setmanal. Que parlen d’autocrítica, però no en fan, que donen la sensació (alguns), de jugar només els partits que els interessa a ells, per ser l’aparador perfecte per renovar o, per marxar cap un millor contracte.

Un Entrenador perdut, que no sap on està, al que ningú l’hi ha explicat que, quan els jugadors es perden, ha de ser ell qui els faci tornar al bon camí. Al que ningú li va dir que aquí es juga d’una manera i, que també s’entrena d’una manera. Un Entrenador perdut entre els noms i els jugadors, que no ha estat capaç de posar a qui s’ho mereixia (i, si, no és així, que ho expliqui), pel davant de qui té un nom.

Una Direcció Tècnica perduda, sense credibilitat, després que el President fugit li digués qui havia de ser l’Entrenador d’aquest any, sense saber ni com jugava ni, com treballava, i, sense saber-ho corregir, sense saber quin tipus de reforços calen, ni on s’han d’anar a buscar ni, quant costaran. Sense saber què succeeix quan has de buscar un reforç d'urgència a mitja temporada i, sense atrevir-se a pujar joves del segon equip, perquè són massa joves.

Una Junta perduda entre Jutjats, querelles, sancions dels organismes internacionals per no fer les coses correctament, traspassos foscos, obres faraòniques i, una sensació de no tenir ni la més remota idea de cap on anar. Que convoca un referèndum perquè sap que no el perdrà i, no té el cal per convocar eleccions, precisament perquè sap que les pot perdre. Que ha perdut el President i, que el que hi ha no sap si toca riure o plorar. Que només pensa en millorar l'hospitality del Camp Nou i els ingressos per aquest concepte. Que posarà "cognom" al camp, quan ja n'ha posat, sense demanar permís o, com a mínim, no s'ha dit, a les graderies (Gol Nord i Gol Sud) (Vegeu les entrades pels partits).

Una oposició perduda, potser perquè no s'atraveix a unir-se per denunciar tot el que s'està fent malament, potser perquè no creuen en la resposta del soci, potser perquè volen que tot maduri (més del compte?), potser perquè esperen al 2016, amb el perill que suposa. Una oposició que només posa quatre coses a twitter per dir que la cosa no va bé, però que no dona gaires senyals més.

Una premsa perduda entre el desconeixement del què és el Sant Grial del Barça (el Joc de possessió) i, el servilisme més vergonyós. Que avui diu blanc i, demà, sense el més mínim pudor, diu que és negre. Que troba com a culpable de la situació actual a un soci que va demanar què havia costat un fitxatge. Que diu quins han de ser els jugadors que vinguin, els que marxin, com hem de jugar, etc. però que dona la culpa al Director Tècnic.

I, uns Socis. Perduts. Els que més. Perquè al cap i a la fí, el que vol el soci és guanyar. Com sigui. A l’últim minut i de penal injust. No importa. I, ara no guanyem. Aquell equip que guanyava i captivava tothom per la manera de jugar ja no hi és. Queden molts dels jugadors, és cert. Però això és tot. Ni l’essència, ni el joc, ni el treball. De tot això, no queda res. I, al soci li arriba el que només volen que li arribi. I, si el nostre consol és que el Madrid no guanyi... El soci, tot s'ha de dir, és molt difícil que s'enfadi mentre entri la pilota. Aquest any, s'ha cregut tot el que li han dit. El que vé, com no entri la pilota, ja veurem què passa.

Escric això quan tot just es fan públics els acords de la Junta Directiva Extraordinària d'avui. La tant parlada "revolució", de moment, no en té res. Luis Enrique com Entrenador, Ter Stegen com porter i tornen Rafinha i Deulofeu. De baixes (més enllà de Pinto, que ja es sabia) i, fitxatges, res. Com també era previst, després de la marxa/acomiadament de Guillermo Amor i Albert Puig, s'havia d'omplir els seus llocs. Roura i Altimira, fins ara al Cos Tècnic del 1er equip, van cap La Masia i, Rubi va fora (cosa més que previsible, vist el poc paper que ha tingut aquest any amb l'arribada de Martino i el seu staff). En el fons, res no esperat, perquè no tenim ni idea de si hi haurà incorporacions o pujaran joves del B ("La Masia no es toca", recordeu) o, què passarà.

O sigui, seguim perduts

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP

INTENSITATS I METODOLOGIES

Quan vaig començar el bloc, tenia la idea d’anar parlant de coses de futbol. D’aquelles que, com entrenador, em preocupen o, que he viscut.

Tots sabeu que jo sóc seguidor del Barça. Els aconteixements dels darrers mesos han fet que hagi escrit molt sobre el què passa allà i, no sobre coses purament de futbol. Ara, amb el que ha aparegut avui a la premsa, tinc l’ocasió de parlar d’una de les coses de les que menys se’n parla: la metodologia d’entrenament.

D’acord amb el diari “El País”, els jugadors del Barça creuen que la metodologia de treball del Tata Martino és anticuada i, que no hi ha intensitat. Ha sigut dir això i, internet s’ha omplert “d’experts” que han gairebé coincidit tots en què aquest ha sigut el gran problema del Barça d’aquest any.

Anem a pams. La intensitat, en qualsevol exercici o activitat, la posa qui fa l’exercici. Intensitat no significa anar el més ràpidament possible d’aquí cap allà ni, saltar més alt que ningú. Intensitat és fer l’esforç necessari perquè l’activitat vagi bé. Hi ha jugadors més ràpids que altres (per natura) i, d’altres que salten més que altres (també per natura); per tant, si un jugador va més lent que un altre, no té perquè ser un tema d’intensitat. Poden ser moltes altres coses.

M’explicaré. Imagineu un típic “rondo” de 4v2. No hi ha desplaçaments dels jugadors en possessió. Per tant, no hi ha intensitat, segons alguns. Es això, no? Doncs, no. Intensitat, en aquest cas (i, en qualsevol altre), és posa el màxim esforç i concentració perquè la passada al company surti bé. La intensitat és fer el treball ben fet. Imagineu un altre exemple. Un jugador que rep una passada d’un company i, es troba davant el porter. Fa un toc suau, però precís, que posa la pilota lluny del porter contrari i, fa un gol. Direm que no ha sigut intens pel fet que era un toc suau? Segur que no.

Es a dir, pot ser tant intens un exercici de 6v0, com un de 5v5. Així de clar. I, si el jugador no és intens, hom suposa que hi ha un entrenador que demanarà la intensitat que calgui, no?

De metodologies de treball n’hi ha diverses. Algunes parteixen de la “forma física”. Altres, del treball “analític”. Altres, tenen la tàctica com a component principal. No entro a valorar quina és millor o és més adequada. Us diré que, a Martino l’acusen de ser “antic”. Recordo que, quan Carlos Queiroz era l’entrenador del Madrid, els jugador es queixaven que els seus mètodes eran molt moderns i, quan va arribar Juande Ramos, els jugadors preferien els seus mètodes més “tradicionals”. Però, el mateix Juande Ramos va ser titllat de “modern” als Spurs, per voler controlar els àpats (entre altres coses), dels jugadors.

Ancelotti, per exemple, fa un escalfament pre-partit molt similar al que fa Martino. L’argentí és un “antic”. De l’Italià, ni paraula. I que quedi clar que no és un retret. Es una constatació. Es parla molt de la “forma física” dels equips de Mourinho, quan tots sabem que Mou entrena seguint la Periodització Tàctica i, com ell mateix ha dit moltes vegades, no fan “preparació física”, donat que això no existeix en aquesta Metodologia. Si un veu els equips de Guardiols, Simeone, Klopp o Rodgers, tots ells tenen un estil clar i definit de joc. La intensitat aplicada és molt alta en tots els casos. Crec que cap d’ells fa servir la mateixa metodologia.

Penseu una cosa. Al futbol està gairebé tot inventat. Els exercics que es poden fer són més o menys similars per tothom: Exercicis de passades, de finalització, del que vulgueu. La mateixa activitat pot fer-se amb diferents metodologies. El que variarà son dues coses: L'objectiu final que volem assolir amb aquest exercici (perquè un mateix exercici pot servir per moltes coses, en funció de l'entrenador) i, la intensitat. 4v4 és el mateix a tot arreu. En funció de l'objectiu desitjat, ajustarem l'espai, el nombre de tocs a la pilota, les regles que posarem, etc. Ara, si no hi ha intensitat, l'exercici no serveix per res. Però, és igual si l'exercici parteix d'una metodologia integrada, d'un "microcicle estructurat" o, de "periodització tàctica". El mateix exercici, amb les mateixes condicions, amb els mateixos jugadors tindrà èxit o fracàs en funció de la intensitat que hi hagi.

I,això em fa preguntar-me: Segur que la intensitat és un problema de metodologia?

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP