TECNOLOGIA

Cada cop més, la tecnologia forma part de les nostres vides, a tots els aspectes. Internet, mòbils, etc. amb les seves aplicacions i, la possibilitat de contactar amb qualsevol persona a qualsevol part del món, han obert una sèrie d’opcions inimaginables fa uns anys.

Jo vull parlar de l’aplicació de les tecnologies al món del futbol. Estadístiques, vídeos, programes que permeten fer això o allò, cada cop més hi ha més coses d’aquest estil. Són totes bones o necessàries? Jo crec que sí. Ara bé, discrepo amb la utilització que es fa moltes vegades. Un equip té un 80% de possessió de pilota i perd el partit. Un equip fa 20 xuts a porta i perd un partit. Un equip fa 2 xuts a porta i guanya un partit. Un equip que fa 10 faltes en un partit li assenyalen 3 penals en contra i acaba amb 9 jugadors. I, com això, el que vulgueu. I, aquí, és on les estadístiques no donen moltes pistes o, no en donen cap. Gravar partits, si no sabem després analitzar-los correctament i, extreure les conclusions adequades, no serveix per a res. Apuntar el nombre de córners a favor o pilotes perdudes o, qualsevol altre dada, si no es posa dins el context que correspon no serveix.

Posaré exemples: un jugador fa 80 passades en un partit, de les quals falla només 1. El seu percentatge d’encert és el 98,75%; el problema ve quan la pilota perduda fa que el contrari marqui gol i guanyi el partit. Un altre exemple: Un porter fa 2 aturades en un partit i encaixa 3 gols. Vol dir això que la seva actuació és dolenta? Un altre exemple: Un jugador veu una tarja groga cada 2 partits. Vol dir que és un jugador brut?

Analitzem els exemples. En el primer cas, el que ens interessa saber és com i per què perd la pilota: Estava passant la pilota en llarg quan no sap fer-ho? Tenia línies de passada? Les va utilitzar? Tenia suport lateral, frontal, per darrera? Havia un rebut una passada compromesa d’un company i, això el va deixar en situació difícil per passar?

En el segon cas, els tres gols que rep el porter són de segona o tercera jugada després d’un córner en contra que no es rebutja, l’altre gol el rep en un contraatac on un contrari està sol davant ell i, el tercer gol és un penal. Qui era que no ha rebutjat? Per què no s’ha rebutjat? S’ha rebutjat bé però no hi havia ningú per rebre el rebuig? Per què hi ha un contraatac? Per què ningú talla el contraatac? El penal, és conseqüència d’una jugada aïllada? Era un jugador que dribla dins l’àrea? Eren correctes les marques? Podíem evitar el penal?

Finalment, al tercer cas podríem preguntar coses com, és correcta la posició del jugador? Són els altres que l’han deixat en mala posició? Ha de cobrir excessiu terreny i, per això, arriba tard a les intercepcions?

Com aquestes, ens podem plantejar un munt de preguntes per a cada situació; els números ens diuen “fets” però, en general, no ens diuen “perquès”. Nosaltres, com entrenadors o jugadors, hem de viure en el dubte permanent: Per què això? Per què no allò? Per què a la dreta? Per què a l’esquerra?, etc. No n’hi ha prou amb saber què he de fer en un moment donat de partit. He de saber perquè ho faig, per tal que, quan es presenti una situació similar en un altre moment del partit i, a un altre lloc del camp, es pugui actuar de manera correcta.

La tecnologia ens pot ajudar molt, o poc. Es el seu ús adequat el que segur ens ajuda molt. Deixar-ho tot en mans d’uns números sense saber-los “llegir” és el que no ens ajudarà. No és quantes faltes fem en un partit; és on fem les faltes i, per què hem de fer faltes.

De fet, l’única part de la tecnologia que és incontestable és el marcador final: El que ha fet més gols guanya, encara que, de vegades, no sapiguem per què.

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP 

QUI MANA AQUI?

Des de fa temps es parla de quines han de ser les funcions d’un Entrenador dins un equip de futbol. Parlaré, només, dels equips professionals, doncs, als amateurs, les feines venen donades pel pressupost i el nombre de voluntaris/directius. No és estrany, en aquestes categories, veure el President del Club venent entrades abans de començar el partit.

Als equips professionals, però, hi ha molta gent al voltant de l’Entrenador: Directors Tècnics, Secretaris Tècnics, etc. I, les preguntes que apareixen són: Qui és el cap? Qui ha de prendre les decisions? Qui decideix com ha de jugar l’equip? Qui decideix a qui fitxar o a qui vendre?

Doncs, bé, qualsevol opció pot arribar a ser bona. Al cap i a la fi, si l’equip guanya, tothom estarà content. Només, però, amb una condició: Que tothom tingui clar quin ha de ser el funcionament del Club. El que hi ha d’haver és una idea clara del tipus de jugador o de joc que s’ha de fer. Hi ha Clubs que, pel seu tarannà, porten Entrenadors amb una determinada manera de jugar, que es fa servir des de la base fins el 1er equip. Hi ha Clubs on el 1er equip (i potser el 2on),  juguen en funció de l’Entrenador que hi ha hagi, i, la resta d’equips de la Base, juguen d’una altra manera. Hi ha Clubs on cada equip juga d’una manera. Hi ha Clubs on la Secretaria Tècnica porta els jugadors que creu més adients i, després es feina de l’Entrenador els posar-los a lloc. Hi ha llocs on l’Entrenador demana el què vol tenir. Hi ha Clubs que només fitxen jugadors d’una determinada zona geogràfica. Hi ha Clubs que només volen jugadors cedits o, sense cap cost de traspàs.

Ara bé. Si les coses no funcionen, el primer que despedeixen és l’Entrenador, no? Doncs, no serà aquest qui ha de tenir el màxim poder? O, com a mínim, prou poder per decidir una sèrie de coses?

1) La manera de jugar. Quan es fitxa un Entrenador, ja sabem de quina manera juga. Per tant, si el Club té un model de joc, per què es busca algú que juga diferent?

2) Els jugadors que hi hagi hauran de tenir unes característiques per jugar d’aquesta o aquella manera. La Secretaria Tècnica hauria de tenir un llistat de jugadors que s’adapten a la manera de joc de l’equip i, l’Entrenador decidir quin vol d’ells.

3) Aquí entra el factor econòmic, evidentment. El Club té uns diners per fitxar. Per tant, l’Entrenador ha de saber quines són les seves opcions, per poder valorar si és millor el jugador “A” per aquesta funció o “B” per aquella, sabent que no por tenir els dos i que, pot ser el jugador “C” serveix, perquè és més important “A” que “B” i, “C” pot fer la feina de “B”.

4) SI no es poden tenir els jugadors que fan falta per jugar d’una manera determinada, fins a quin punt és responsabilitat de l’Entrenador si no s’aconsegueixen els objectius fixats?

Hi ha moltes maneres de funcionar, però totes han de tenir com a clar punt de partida la feina de cadascú i, qui ha de prendre les decisions i, les conseqüències que se’n derivin d’aquestes.

Només hi ha una fórmula que no m’agrada: Que fitxi el President i/o la Directiva perquè els hi agrada aquest o aquell jugador. No entendré mai per què tenir un cos tècnic si, després es fitxa sense saber si és el més adient o necessari per l’equip. I, després ve aquella frase: “Li hem donat els millors jugadors”. Ja. Però, eren els que feien falta? Ara bé, com és el que mana...

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP 

MES COMPRES

La majoria de temporades europees, tret de les nòrdiques, Rússia, Irlanda i, alguna més, estan arribant a la fi. Ja es van coneixen els Campions, els equips que jugaran a Europa, els que perdran la categoria, els que pujaran, etc. Es el moment en què comença el gran ball de cada any amb jugadors i entrenadors fent les maletes per deixar un lloc i anar cap un altre.

Ara és el moment on es veurà la feina feta per les diferents Secretàries Tècniques. No és una feina fàcil. S’ha de treballar molts mesos por oferir a l’entrenador (nou o que segueixi, és el mateix), una sèrie de jugadors que puguin servir per millorar la plantilla actual. Hi haurà Clubs que es veuran obligats a vendre per equilibrar els seus pressupostos. Hi ha haurà Clubs que podran pagar qualsevol cosa per aquell jugador desitjat. Hi haurà Clubs als que els hi marxaran 2, 3, 4 ó 8 jugadors, per les raons que siguin i, hauran de fer un equip nou.

Tot i que no sigui una feina fàcil, la feina de les Secretàries Tècniques és molt millor que fa uns anys. Avui en dia és possible veure la majoria de Lligues del Món per televisió. Per un lloc o altre es poden veure cada setmana centenars de partits i milers de jugadors. Els Clubs amb menys pressupost és possible que només tinguin 1 persona per aquesta feina i, als més modestos, és el mateix entrenador qui fa totes les funcions a l’hora.

I, aquí és on jo començo a fer-me preguntes. Com és possible que grans Clubs no fitxin jugadors pràcticament desconeguts, que després paguen a preu d’or quan despunten en un equip mitjà? Com és possible que hi hagi Serbis, Polonesos o Grecs (per posar alguns exemples), que estiguin a equips de cert nivell sense que els grans equips en coneguin res d’ells? Com és possible que moltes vegades vegis jugadors de molt bon nivell a categories regionals que podrien estar molt més amunt? Es cert que no és possible veure tots els jugadors del món però, de vegades, no ho entens. Perquè, clar, fitxar a Messi o Cristiano Ronaldo (avui en dia), ho fa el meu nebot, que té 11 anys i no veu més que els partits del Barça. Per fitxar-los amb 15-16 anys ja s’ha de treballar més o, per fitxar un jove suec de 19 anys que juga a la Primera Divisió del seu país i portar-lo a un Top-Ten, també s’ha de treballar. Pot ser és això, que no es treballa prou o, pot ser que no saben, molts d’ells, què s’ha de buscar en un jugador o, quin tipus de jugador busca el Club o, qualsevol altre raó.

Es busca un lateral i, es porta un extrem “adaptable”; es busca un organitzador de joc i, es porta un centrecampista defensiu. Es busca un davanter golejador i, es porta un punta ràpid que obre forats per la banda. Es busca un porter pel joc aeri i, es porta un que juga bé amb els peus. I així, el que vulgueu. I, quan es troba al jugador “perfecte” per les necessitats de l’equip, aquest val un munt de diners inabastable. No haurien de tenir els Clubs una llista de jugadors (4-5 pel més modestos, 15-20 per aquells amb molts més recursos), per cada posició? I no haurien d’estar totes les seves característiques (Tècniques, tàctiques, econòmiques, personals, etc.) dins els dossier? De vegades, sembla que el que fitxa ho ha fet perquè el jugador determinat està molt ben valorat a qualsevol dels jocs de simulació que hi ha sobre futbol, perquè si no és així, moltes vegades no s’entenen les coses.

I, no tots els jugadors serveixen per jugar a qualsevol equip. Cada equip juga d’una manera i, els jugadors que li aniran bé no són els mateixos que van bé per un altre equip, que juga d’una altra manera. Una pregunta típica és: I, per què aquest que jugava tant bé a aquell equip no ho fa en aquest? Senzill, perquè l’equip juga de manera diferent i, les funcions que ha de fer el jugador són diferents i, les seves característiques no són bones per aquesta manera de jugar. I això, es veu fent feina i veient jugadors i partits i, més jugadors i més partits. I, també, sabent exactament com juga el teu equip i quin jugador és el que realment serveix. I és una feina feixuga i, moltes vegades no es fa. Pot ser també és un dels problemes.

I, ja em perdonareu, però no entenc que, amb tanta gent a les Secretaries Tècniques s’acabi demanant un jugador a l’Agent de torn. Que et portarà el que ell representa i, pel que cobrarà la corresponent comissió. La culpa no és del Agents, que quedi clar. La culpa és dels que no fan la feina que havien de fer. Quan es va a comprar, s’ha de saber què vols comprar, no sigui que per un 600 paguis el preu d’un Porsche.

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP 

TAL COM JUGUES...

Ja ho he dit alguna vegada, però avui ho faré de manera més extensa. Durant molt temps, s’ha dit, i es diu, que “tal com entrenes, jugues”, fent referència a que, allò que es treballava i com es treballava als entrenaments es veia reflectit als partits. Avui, per mí, la situació s’ha invertit i, hem passat a “tal com jugues, entrenes”.

Què vol dir això? Bé, molt senzill: Si volem que el nostre equip jugui d’una manera determinada, haurem d’entrenar d’una manera determinada. Es a dir, per què s’han de fer “Rondos” i “Jocs de possessió” quan l’equip juga al contraatac o amb un joc directe? O, Per què hem d’assajar jugades on el lateral passa al mig i aquest a l’extrem per centrar, si això no ho farem al partit?

Fa uns dies llegia en un bloc sobre l’ús (i l’abús) dels Jocs en Espais Reduïts (SSG en anglès); aquests JER-SSG són la “moda” ara i, no ets un bon entrenador si no els fas servir. Però, quins hem de fer servir, si ho fem? Doncs aquells que serveixen per la teva manera de jugar. Un exercici amb molta pressió quan després no pressiones quan perds la pilota no té cap sentit. Un exercici per sortida de pilota del darrera quan després no juguem així, tampoc té cap sentit. Un exercici on el nostre davanter centre remata de cap la centrada de l’extrem, quan no tenim extrems que facin aquesta centrada, tampoc té sentit. I, així, tot el que vulgueu. 

Qualsevol tipus d’exercici o activitat que estigui relacionada amb la teva manera de jugar és bona. Qualsevol tipus d’exercici o activitat que NO estigui relacionat amb la teva manera de jugar és dolenta. Amb independència si parlem de JER-SSG, Automatismes, Jugades preparades, etc. No té res a veure, això.

La pregunta que ens hem de fer quan preparem les nostres sessions no és Què farem?, si no, Per què ho farem? Per què aquesta activitat i no aquella? Per què em serveix aquest exercici? Per què no em serveix aquell? Perquè tot ha d’anar lligat al nostre model de joc. Per això, només, que ja és prou.

I, els exercicis han d’incloure, en la mida del possible, els 4 moments del joc (Atac, Defensa i les dues Transicions). Per mí, no te massa sentit aquells exercicis on els atacants han de fer gol i, quan els defenses rebutgen la pilota, l’exercici acaba i, tornem a començar la jugada d’atac. Però, i al partit? Què volem que es faci? Perquè si el que volem es que els defenses només rebutgin la pilota, ja està bé el que fèiem. Ara bé, si volem sortir en contraatac o, volem que els defenses surtin jugant des del darrera, haurem de fer que això estigui present als entrenaments, o no? I, a més, si volem que la pilota vagi cap el centre o cap les bandes, haurem de posar aquesta “condició” a l’exercici. Si no ho hem practicat abans, difícilment ho veurem al partit.

I, tot això, ve del mateix lloc: de tenir un model de joc clar i definit. De saber què volem fer en cada moment del partit, amb la pilota o sense ella. Al nostre camp o, a camp contrari. A la nostra àrea o, a la del rival. Si això no ho tenim clar, difícilment podrem preparar les nostres sessions d’entrenament de tal manera que estiguin en línia amb la nostra manera de jugar. El “model de joc” és el punt de partida de tot. Sense “model de joc” no hi ha res.

Tal com jugues, entrenes. Si no saps com jugues, difícilment sabràs com entrenar.

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP

GUARDIOLA NO HA INVENTAT RES

Així posat, sona estrany. I, després de llegir-ho tot és possible que n’hi hagi més d’un que em maleirà o dirà que no en tinc ni idea, que també pot ser.

El fet és que, després de veure a Guardiola molts anys com a jugador, com a entrenador i, ara com a conferenciant, cada cop tinc més clar que el que millor ha fet sempre és ser alumne. Cruyff, Capello, Lillo, Bielsa, Menotti, Van Gaal, etc. Guardiola ha après de tots ells. Ha escoltat, ha vist, amb molts d’ells en primera persona, les seves maneres de treballar, la seva metodologia, la seva manera d’entendre el futbol. I, un cop fet això, ho ha ajuntat tot, conjuntament amb la seva intel·ligència innata i, la seva capacitat de lideratge, de comunicació i de treball i, ha fet una barreja excepcional.

Ara bé, inventar, el que es diu inventar, no crec que ho hagi fet. El “1-4-3-3” és fa servir des de fa molts anys; el “1-3-4-3” el va implantar Cruyff; el rigor defensiu, de Capello; la rigurositat i el control, de Van Gaal; l’esperit de grup de Lillo, la filosofia, com a concepte de treball, de Menotti o Bielsa, etc. Però ell ha tingut aquest punt de saber què era el més aprofitable de cadascú i, després, com bon alumne, és el qui millor sap entendre els “Principis del Joc” i aplicar-ho. En això, crec que és el millor, sense cap mena de dubte.

A la xarxa hi ha, des de fa uns dies, algunes conferències que ha donat darrerament per Amèrica del Sud. Sobre tot, una, on parla perquè va fer el canvi de posició de Messi, que s’ha convertit en un “TOP”. Jo l’he vist, com molta gent i, arribo a les següents conclusions: 

1)     Guardiola coneix com gairebé cap altre entrenador com són els seus jugadors. Quines característiques tenen a nivell tècnic, tàctic, etc. Què saben i què poden fer. Els punts forts i febles. Si son ràpids, explosius, pacients, “diesel”, si van bé de cap per la dreta o, per l’esquerra. Si corren millor amb pilota o sense, etc. Això és una cosa que tots els que diem que som, o volem ser, entrenadors hauríem de tenir molta cura. 

2)     Guardiola és un estudiós del futbol. Del seu equip, dels seus adversaris i, de qualsevol grup d’onze paios que juguin a futbol contra un altre grup d’onze paios vestits de color diferent, sigui al lloc que sigui del planeta. Analitza tot el que veu i sempre buscar el “per què?” Per què fan aquest moviment? Per què no fan aquest? Per què van a la dreta? Per què van a l’esquerra? Per què no van? Per què...? 

3)     I, com he dit, Guardiola aplica els “Principis del futbol” com ningú. Contra el que la gent pugui pensar, Guardiola és el més ortodox de tots els entrenadors. Tot ell és ortodòxia pura: “Ocupació racional de l’espai (la pilota ens ordena)”, “Canvis d’orientació (Comencen per un costat, acabem per l’altre)”, “Parets (2v1)”, “Espais lliures (extrem cap dins, lateral que apareix per fora”), “Conservació de la pilota”, “Canvis de ritme”, “Suport (el fals “9”)”, etc. i, dels principis defensius, també: “Pressing (recordeu, no?)”, “Cobertures”, Marcatges”, “Ajudes permanents”, etc.

Es a dir, Guardiola no ha aplicat res que no sapiguéssim, sobre tot, els que hem fet els Cursos d’Entrenador amb els llibres de la Federació Espanyola. El que ens passa moltes vegades és que volem ser més papistes que el Papa i, volem inventar la sopa d’all i, aplicar noms a coses que ja existeixen i ja tenen nom. I, tot això ja està inventat. Els conceptes són iguals per tothom. El que ens diferencia és com els apliquem i, sobre tot, per què els apliquem d’aquesta o aquella manera. En això, el Pep si que es un gran “inventor”, perquè fa el que li han dit els seus mestres. Ha aconseguit el que deia el “Mestre” Johan Cruyff: El més difícil és fer les coses senzilles. I ell ho fa.

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP

COMICS I SUPERHEROIS

Quan era petit, hi havia tot una sèrie de còmics caracteritzats per l’aparició d’uns Superherois (Capità Amèrica, Professor “X”, Ironman, Thor, Batman, Superman, etc.), que tenien tots dues coses en comú.

La primera és que podien perdre batalles, però sempre acabaven guanyant la guerra. Pot ser, al començament de la història que s’explicava, eren superats pels dolents, però, al final, sempre acabaven guanyant.

La segona és que la seva aparició estel·lar es produïa sempre cap el final i, arreglava els problemes que hi havia, per grans que fossin aquests. Tothom ho sabia, però no per això tots esperàvem el moment en què començaria a posar als dolents al seu lloc, que era el que es mereixien, és clar, que per això eren els dolents.

Jorge Valdano va definir fa molts anys Romário com “un jugador de dibuixos animats”, tal era la manera de moure`s i de fer del brasiler.

Avui, jo vull definir Messi com un “Superheroi de Còmic”. A tots els que estàvem al Camp Nou ahir o, veient el partit contra el Betis per la tele, ens va venir un esglai quan l’equip de Pepe Mel es va avançar només començar el partit. Es venia de perdre contra el Bayern (i de quina manera), el Madrid havia guanyat (també patint més del que es suposava, però havia guanyat) i, una derrota contra el Betis podia suposar que el Madrid es posés a 5 punts el dimecres, que té partit avançat contra el Màlaga per allò de la Final de Copa que es juga un divendres perquè el dissabte hi ha “Eurovisión”, etc, etc. I tots sabem com és general, el seguidor barcelonista: es passa de l’optimisme al pessimisme (i a la inversa), amb més facilitat que prendre’s un cafè al matí abans d’anar a la feina.

Sort que Alexis (si, el mateix que no serveix per res, segons molts), va empatar pocs minuts més tard i, mentre Villa fallava tot el que era possible fallar (i l’impossible, també), va arribar el segon –i gran  gol-, del Betis quan estavem a punt d’arribar a la mitja part.

El Superheroi? Doncs, com correspon, estava a la banqueta mirant-s’ho tot amb una cara de “no em puc creure el que fallem; hauré d’arreglar-ho jo”. Va començar la segona part i, de sobte, el Camp Nou va embogir. Però, no hi ha cap gol! Què passa? Doncs passa que el Superheroi havia començat a escalfar i, els pessimistes es varen tornar optimistes.

Villa, per fí, va fer gol i, el Barça va empatar el partit. Messi va substituir Villa (crec que mai els seguidors blaugranes, i els que no ho són, tenien tant clar quin seria el canvi que es faria), i, el Superheroi va entrar en accció: amb 15 minuts va tenir prou per fer dos jugades de les seves, fer dos gols –un de falta, espectacular-, i enviar una altra falta, a peu canviat (era per un dretà i Xavi estava allà per xutar-la), a la creueta de la porteria contrària. Per cert, “Xarli” Rexach ja va fer aquest gol al Calderón fa uns 36 ó 37 anys. Aquest jugador també era diferent.

El Superheroi ja havia fet la feina. Els seguidors blaugranes podien respirar tranquils, sabent que dimecres, si el Madrid no guanya, el Barça serà Campió de Lliga, que no és poca cosa, per molt que alguna gent intenti minimitzar-la.

Per cert, com bon Superheroi, no va marxar del camp content del tot. I ara? Què passa? Es va lesionar? Va veure una tarja que l’impedirà jugar el proper partit? Res d’això. Simplement, tot i ser un Superheroi, va fallar una ocasió, a pocs segons del final, que hagués estat el “hat-trick” i, tots sabem com li desagrada a Messi fallar un gol. Encara que ho hagi fet tot bé. Encara que els dolents ja estiguin tancats a la presó. Encara que no serveixi per res. Be per res, sí. Hagués sigut el gol 47 a la Lliga. Només 3 menys que l’any passat. Però, encara queden 4 partits. Segur que el Superheroi farà alguna cosa especial, que per això és un Superheroi.

DE COMPRES

Penso que, en les properes setmanes i mesos hi haurà un increment notable de vols amb destinació a Alemanya, més aviat a Munich i Dortmund. El futbol funciona a base de “modes” i ara, després de les semifinals de Champions, els alemanys són la “moda”, el nou model a seguir. Tothom voldrà fer com ells, a tots els aspectes.

Si, fins ahir, el model de treball eren els equips espanyols (i, en particular el Barça, amb tota la col·lecció de títols dels darrers anys), a partir d’avui, això s’ha acabat i, sentirem, entre altres moltes coses, que:

  

1.    El “tiki-taka” ja no serveix. 

2.    El joc de possessió ha caducat. 
3.    Els jugadors petits no serveixen per aquests tipus de partits. 
4.    El joc s’ha de basar més en jugar al que ens imposi l’adversari i no, aplicar el que nosaltres treballem.

De veritat? Segur? Ho tenim clar?

Anem a pams. Les dos primeres afirmacions van juntes. Creure en el que acabo de posar és no saber què es el futbol basat en la “possessió”, ni com funciona, ni com s’entrena (més enllà que agradi o no aquest model: cadascú juga com li agrada, que quedi clar). Aquesta mena de futbol – com qualsevol altre -,  té uns principis a tots els nivells i, s’han de seguir. Ja vaig parlar sobre això a l’anterior entrada i, ara mateix no hi tornaré. El que sí ha de quedar clar és que, com qualsevol recepta de cuina o fórmula química, si no hi ha els ingredients adequats en l’ordre adequat i amb el temps adequat, el “producte” final no és l’adequat. I, per mí, això, tal i com vaig dir, és el que passa ara.

Més. S’ha posat l’exemple dels jugadors petits per entendre aquest model de futbol. Per què? Molt senzill: com que els jugadors grans són per defensar, els petits són per atacar. Això penso que també és incorrecte. Es cert que tenir jugadors de 1.90 ajuda a defensar córners i faltes però, com deia Cruyff, si tenim problemes per defensar els córners, el que hem de fer és no concedir córners. Què vol dir això? Doncs que hem de jugar de la manera on tinguem les majors opcions de maximitzar les nostres virtuts i, minimitzar els nostres defectes. Per altra banda, no he tingut mai clar que els jugadors grans no puguin ser jugadors d’alta qualitat tècnica. Simplement crec, que, en general, l’entrenament d’aquests jugadors ha estat dirigit cap a destruir joc i no cap a crear joc i, per això, succeeix el que veiem avui en dia als camps de futbol. I, a la inversa, com que als jugadors petits només se’ls ensenya a tocar i tocar i, no se’ls ensenya a lluitar pilotes dividides, quan s’hi troben tenen problemes.

Finalment, ara resultarà que s’ha de ser reactiu. Tothom diu que s’ha de ser proactiu, però el que cada cop es fa més es jugar en funció del contrari. No hi estic d’acord. Crec que es confonen les idees. Una cosa és tenir un model/estil de joc i, fer les adaptacions necessàries en funció del rival que ens trobem. Un dia, jugarem amb la defensa més adelantada. Un altre dia tindrem els jugadors de banda més oberts; un altre farem una altre cosa, però sempre hem de respectar la nostra idea de joc.  I això no té res a veure a jugar en funció del rival: si el rival és ofensiu, juguem a la contra; si el rival és defensiu, jugarem a l’atac, si... el que vulgueu. Canviar de esquema/sistema, significa canviar mecanismes, automatismes i, si això no s’ha treballat bé als entrenaments, no sortirà al partit. Al futbol no hi ha miracles. Hi ha molta feina. Els equips professionals, pot ser sí que tenen tantes hores que els permet fer coses completament diferents d’un dia per l’altre i, tot això, la majoria tenen una idea bàsica del seu joc. Per a la resta, els que treballem amb equips de base o amateurs, la cosa és molt diferent. Ni millor, ni pitjor, però sí molt diferent.

Pensem en tot això quan anem de compres a Alemanya. No és el mateix un BMW que un Mercedes o que un Porsche, encara que tots es fabriquin al mateix país. I, pot ser ens interessarà més tenir algun model d’Opel o Audi fabricats per aquí als voltants.